Sique Rodríguez Gairí

Cualquier lectura del clásico tiene que estar condicionada por lo que pasó en los primeros veinte segundos. Desde el punto de vista madridista, te pones 1-0 gracias a un error de bulto del rival, estás ante tu público, eres líder y vienes de donde vienes. Son condicionantes que invitarían a pensar que el equipo se vendría arriba. Y pasó todo lo contrario. El Madrid se agazapó y se dedicó a esperar al Barça. Pareció entrarle el miedo. Lo dije en la media parte cuando el Barça aún no ganaba y lo repito ahora que lo ha hecho por goleada: a lo que hizo el Madrid ayer se le llama CAGÓMETRO. Y lo pongo en mayúsculas para que, en un futuro, siga quedando claro.

Vayamos al punto de vista del Barça que es, seguramente, el que más nos interesa. A los veinte segundos, te has puesto por detrás por culpa de un error de tu portero. Tienes a más de 80.000 personas en tu contra y la presión de saber que el Madrid se te escapa en la clasificación. Cualquiera se pondría a temblar pensando en la que le puede venir encima. Pero lejos de eso, el Barça decidió ser más fiel que nunca a su estilo y empezó a tocar y tocar. Empezando por Valdés, que demostró porqué para muchos es el mejor portero del mundo. Es cierto que, de vez en cuando, agradecería algún castañazo para evitar problemas. Pero este equipo está parido para no rifar nunca la pelota e irá con eso hasta la muerte. Y será valiente. Porque esas es una de les grandes diferencias entre Guardiola y su mentor, Cruyff: este Barça es valiente hasta en el Bernabéu. Se ponen 1-0 en el primer minutos? Da igual, a lo nuestro: tres defensas y a atacar. 

El partido de ayer sirvió para demostrar que el músculo más importante es el cerebro y que el fútbol es un conjunto de estados de ánimo. Los jugadores del Barça no son ni más rápidos ni más fuertes que los del Madrid. La diferencia la marca lo de arriba. Este Barça está entrenado para competir. Y cuando sabes competir, acostumbras a ganar. La imagen del equipo recordaba a la de un Terminator, programado para cumplir su objetivo.

En este caso, pero, el Terminator supo recitar poesía. Porque, al final, al fútbol se juega con un balón y hay que mimarlo. Esta es otra de las grandezas de este Barça: a su capacidad competitiva le añade su amor por la pelota. O viceversa. Cruyff nos enseñó que los partidos se dominan en el centro del campo y ahí el Barça sigue siendo infinitamente mejor que el Madrid. Cuando los buenos se ponen a jugar, a los no tan buenos les toca correr detrás del balón.

“Veni, vidi, vici”, que diría Julio César. “Llegar, ver, vencer”. Y en el caso del Barça, a por las maletas y a disputar otro título. Lo dicho: como un Terminator que recita poesía.

Hay que seguir. Queda mucho y el camino será largo.

Una derrota i sis punts han encès l’alarma i colpejat l’ànim dels culés. Possiblement hi tingui alguna cosa a veure el context de crisi en el que vivim. Dóna la sensació que, ara, no ens queda ni el Barça. Si, a més a més, hi afegim la propensió a la depressió que, històricament, tenen els culés, el resultat és devastador: la Lliga està perduda. Doncs no! Ni la Lliga està perduda ni la situació és catastròfica. Òbviament, aquesta Lliga es pot perdre. El Madrid és un equip potent i les dificultats seran nombroses. Però, la temporada serà llarga i encara queden moltes sorpreses.

El Barça ha de millorar. Sobretot a fora de casa. Dóna la sensació que a l’equip se li fan massa feixucs els partits que no tenen més història. Després de tants títols, aquest equip necessita emocions fortes. Viu pels grans partits i sembla que els altres li facin més nosa que servei. No és tan extrany venint d’on venim. La qüestió és que al Barça se li ha fet més llarg que al Madrid el període que hi ha entre els clàssics.

És bo fer autocrítica. Mirar-se massa el melic acostuma a ser dolent. Hi ha jugadors que s’han de posar les piles i Guardiola hauria de reflexionar sobre si és bo que l’equip depengui tant de Messi. L’estat anímic del Barça depén massa del de l’argentí i no hauria de ser necessari.

Tot això no és cap crítica ferotge. Més aviat al contrari. Ara ens trobem davant d’una situació de més normalitat. Al futbol guanyes i perds. És un tòpic però aquest Barça ens havia fet oblidar-lo. Que el Madrid vagi per davant del Barça no hauria de ser quelcom tan extrany.

I queda molt. Però només afrontant les situacions amb normalitat es podrà seguir construint. Els sis punts de diferència només fan que canviar les prioritats del clàssic. Ara sí, el Barça es jugarà més que el Madrid. I què. L’equip ha demostrat fiabilitat davant de situacions compromeses.

La temporada serà molt llarga i queda molta història per escriure. Ara és moment d’estar tranquils i afinar en els aspectes a millorar.

I consti que no hem parlat dels àrbitres. Decisius en aquest tram inicial de temporada…

Cuatro años y doce títulos después merece la pena recordar una anécdota que me explicaron no hace muchos días. Es el ejemplo de las vueltas que puede dar la vida y de que todo proyecto necesita tiempo, gente que crea en él y fortaleza. Era la primera temporada de Guardiola. El Barça había empezado la Liga con una derrota ante el Numancia y un empate contra el Racing. Había parón por selecciones y el barcelonismo andaba nervioso mientras los madridistas sacaban pecho. Guardiola estaba encerrado en su despacho, trabajando, dedicándole horas y horas a su oficio. Llamaron a la puerta. Era Iniesta. Se marchaba concentrado con la selección española pero antes le quería mandar un mensaje. “Míster, sólo una cosa. Que estamos contigo”. Simple. Corto. Directo. Guardiola se quedó sin palabras. Iniesta cerró la puerta. Y el entrenador se puso a llorar. Se quedó emocionado por el mensaje de uno de sus jugadores importantes. Aún hoy se emociona al recordarlo. La frase de Iniesta le ayudó a tener fuerza y seguridad. Iba por el camino correcto. Había conseguido un punto de seis en la Liga pero tenía el apoyo de la plantilla. Eso ha sido siempre lo más importante para él. Cuatro años más tarde y doce títulos después, merece la pena recordar cómo empezó todo.

El Barça va utilitzar el Mallorca per curar-se dels seus mals. Era un rival propici a l’escenari ideal i en mitja hora ja havia fet efecte la medicina. L’equip va utilitzar el rival per reivindicar les seves idees. Messi va tornar a somriure fent un hat trick amb l’afegit que el primer gol el va marcar de penal. N’havia fallat un contra el Sevilla llençant-lo a l’esquerra del porter i davant del Mallorca, amb 0-0, va tornar a agafar la responsabilitat. I va tornar a llançar al seu costat de seguretat. Fer el gol, de penal i xutant-lo al seu costat de sempre, sembla una reivindicació. Sembla com si Messi volgués demostrar que creu en la seva idea i que aquesta està per sobre de les crítiques. És un missatge que s’enfatitza amb la celebració del primer gol: mira a la càmera i sembla deixar clar que farà. Aposta, promesa o avís als crítics. Tant se val. Va ser la seva reivindicació. Una imatge més típica de Cristiano Ronaldo però que sembla més simpàtica i comprensible si la fa Messi. Ens creiem que sigui una aposta.

Messi ho va eclipsar tot. No sorprén perquè parlem del millor jugador del món. Però el Barça va llançar un missatge més important. Quan la falta de gol de l’equip començava a ser un tema de debat, Guardiola va ensenyar als rivals que té armari a la pedrera. Cuenca, titular i Gerard (ara ja no és Deulofeu) amb minuts. L’aportació de Cuenca va ser molt interessant. Més enllà del gol, amb una gran definició, va demostrar el que Guardiola havia enfatitzat a la prèvia: que té molt bon u contra u. Això al futbol va buscat. Cuenca és atrevit i habilidós. A més a més, se li intueix caràcter. No s’arronsa. Estic d’acord amb la teoria de que si un jugador marxa del Barça dues vegades i torna és que té alguna cosa especial. És aviat per fer judicis definitius però Cuenca fa bona pinta. A Gerard, el teníem més controlat. És dels jugadors més impactants de la pedrera. Però, precisament, això és el que fa que s’hagi d’anar amb una especial cura.

En tot cas, redundant en la idea inicial, el més important és demostrar a tothom (als de dintre i als de fora) que el millor equip del món sap treure recursos de casa. Aquest és el millor valor. Als problemes, Guardiola li troba solucions domèstiques.

Toca seguir persistint. Aquesta temporada serà més dura que l’anterior. El Madrid no ho posarà gens fàcil. No se li ha de tenir por però tampoc se l’ha d’infravalorar. Ells també són un gran equip. A Anoeta van tornar a fer una gran primera meitat. És cert que es van desinflar al segon temps i van acabar patint. Però els tres punts contra la Real Societat confirmen que ells també van en el bon camí. A veure qui encaixa millor l’intercanvi de cops esportius. El Barça té l’avantatge de ser molt més madur.

Al Fora de Joc, hem explicat algunes de les normes que han de seguir els jugadors del Barça a La Masia. Ho han fet l’Aina i la Mika en una de les seves seccions al programa. Aquí us deixo alguns dels paràmetres que han de seguir perquè us feu una idea de com és el dia a dia d’un jugador del futbol base del Barça. Hi ha normes bastant estrictes perquè el més important és que els futbolistes segueixin una rutina i portin una vida ordenada.

Per la majoria de residents, l’hora d’aixecar-se són les 6:45h. Esmorzen i ells mateixos es preparen un entrepà per mig matí. A les 7:30h. van cap a l’escola. Els juvenils i els del Barça B fan classe a la mateixa Masia. Mentre viuen a Can Barça, tots els jugadors estan obligats a estudiar, ja sigui ESO, Batxillerat, mòduls professionals o universitat.

A banda de les classes, tots els residents tenen l’obligació de fer una hora i mitja de repàs escolar de dilluns a dijous. Si les notes no són adequades, aquesta hora i mitja es duplica i es queden sense migdiada.

Els entrenaments són diaris o quatre vegades per setmana i per les tardes.

És obligatori fer-se el llit cada matí i endreçar-se la roba. Les sabates han d’estar posades en un compartiment especial a sota del llit per evitar males olors.

Si incompleixen alguna norma poden tenir diferents càstigs que van des de no poder anar a veure el Barça al Camp Nou, no poder anar a entrenar, quedar-se sense mòbil o sense ordinador.

A La Masia, els residents tenen una sala de 120 metres quadrats on hi ha una pantalla gegant i dues videoconsoles. Però estan tancades en un armari i només es poden utilitzar els caps de setmana. A banda, hi ha una taula de billar americà.

Hi ha wifi, sobretot perquè els residents que vénen de fora puguin parlar per Skype amb les famílies, però a les 23:00h. ja no es pot utilitzar.

Fins als 14 anys, sempre que surtin al carrer han d’anar acompanyats d’un educador ja sigui per anar al cine, a comprar o el que vulguin. A partir dels 15 anys, ja poden sortir sols però a les 22:30h. han de tornar a estar a La Masia. Es poden fer algunes excepcions en determinades situacions.

Per fomentar les activitats en grup i amb els educadors, si van al cine o a algun altre espectacle i ho fan amb companys i amb un educador del club, se’ls paga la meitat de l’entrada. L’altra se l’han de pagar ells. Si hi van sols, l’import íntegre l’han de pagar els propis jugadors.

Aquestes són algunes de les normes que han de complir els residents. El club és molt escrupulós amb les pautes de conducta perquè considera que per arribar a ser grans futbolistes, primer s’han de formar com a persones. Si algú es comporta de forma violenta, pot arribar a ser expulsat de la residència i del club. Ha passat amb tres casos en els últims anys.

A l’actual Masia, hi viuen 74 nens interns en pensió complerta i 50 més que estan en règim de mitja pensió.

Fa un parell de setmanes, vaig estar a la nova Masia conversant una estona amb Carles Folguera. Vam estar parlant de com treballa el Barça en la formació dels jugadors. Em va dir i repetir que ells eren educadors i, per tant, la seva ocupació i preocupació era la persona. El Barça es fixa en la persona perquè pugui explotar el futbolista. Controlar el que envolta al futbolista i fixar-te en el seu comportament és una de les claus de l’èxit. Folguera em va destacar que el que més orgullós el feia sentir no era que hi hagués tants jugadors de la pedrera al primer equip sinó la manera com havien arribat aquests jugadors i tot allò que transmetien. “Al camp, es mostra la personalitat de cadascú”. Un futbolista juga d’acord a com es comporta. No hi ha cap fórmula màgica per garantir l’èxit però el treball amb una direcció clara t’ajuda a aconseguir-lo.

El Barça està treballant des de fa anys sobre unes bases molt marcades. I la imatge que mostra el primer equip ajuda a potenciar aquest treball perquè els jugadors de la primera plantilla són el mirall on es fixen tots els altres. Aquell dia, sense dir-me noms, Folguera em va posar un exemple de conducta que he vist reflectit aquest cap de setmana. Fa referència al companyerisme. Es demostra quan un marca un gol. Aquest és el clímax del futbol. Aquí és on surten les emocions espontànies i, per tant, aquí és on es veu, realment, com és una persona. És el moment on s’acostuma a actuar de manera instintiva. Folguera em va dir: “Hi ha dues maneres de celebrar un gol. Anant a abraçar al company que t’ha fet la passada o fer venir als altres perquè t’abracin a tu”. Aquest detall, un simple detall, amaga molta informació. Aquí és on es veu el veritable companyerisme. El que surt de dins. Òbviament, tots els futbolistes són egoïstes. Tots miren per ells. Però alguns tenen més clar que altres que sense els companys mai seran ningú. I entendre aquesta qüestió fa més gran a l’estrella.

Anem als dos exemples. Camp Nou. Primer gol del Barça. Golàs de Messi contra el Racing. Una meravella més. El rival rendit. El públic entregat. Com celebra el gol? Messi assenyala a qui li ha fet la passada, Iniesta, i el va a buscar per abraçar-lo. El mateix que fa Xavi al segon, per posar un altre exemple. Canviem d’Estadi. Santiago Bernabéu. Primer gol d’Higuaín contra el Betis. Gran jugada de Cristiano Ronaldo que li dóna el gol fet. Com celebra el gol? Cristiano se’n va cap al córner mentre va dient amb les mans als seus companys que el segueixin i l’abracin. Són els altres els que el van a abraçar a ell.

Són dues maneres de fer. Dues maneres de ser. Un detall, només un detall, però que explica perquè un s’ha guanyat l’admiració de tothom i l’altre continua sense entendre perquè la gent no acaba de valorar el seu futbol.  

*Fixeu-vos, sobretot, al 1:10 del primer vídeo i al 0:30 del segon per veure la diferència.

Hola a tothom. Han passat només tres setmanes des que vam començar el nou Fora de Joc però tinc ganes de fer una primera reflexió.

En primer lloc, vull donar les gràcies a tots els que dediqueu part del vostre dia a escoltar el programa. Pensar que ens trieu a nosaltres perquè us acompanyem cada matí converteix la nostra feina en un gran exercici de responsabilitat. En aquestes tres setmanes, ja he pogut constatar fins a quin punt el Fora de Joc formava i forma part de la vostra vida.

En segon lloc, vull agrair les mostres de suport i elogis que molts ens heu donat en aquests primers dies. Mostres de suport de gent que escoltava l’antic Fora de Joc i mostres de suport de gent que no l’havia escoltat a la seva vida. Això ens ajuda a seguir treballant.

I, en tercer lloc, i aquí m’extendré més, donar les gràcies, també, a tots aquells que us heu pres la molèstia de fer-nos arribar les vostres queixes. Pensar que perdeu, encara que sigui un minut de la vostra vida, a dir-nos alguna cosa al programa, de veritat, que em fa posar el pèls de punta. 

Vull extendre’m en aquest tercer punt perquè sempre he pensat que les crítiques són el que, de veritat, t’enforteix. Com diu Guardiola, l’elogi et debilita. I vull centrar-me en les queixes fonamentades. Són aquestes les que més m’interessen. Les altres, sincerament, em fan tronxar de riure (i no ho dic només per les faltes d’ortografia…) 

No us negaré que alguns comentaris m’han tocat els ous però no passa res perquè forma part de la nostra feina. Ho hem d’acceptar perquè estem exposats a l’opinió pública. A més a més, quan em van plantejar fer el programa ja tenia clar que algun peatge hauria de pagar.

Sobre algunes crítiques que ens heu fet arribar, vull tornar-vos a recalcar que el Fora de Joc ha canviat. I ho ha fet perquè ho havia de fer. Les etapes tenen un principi i un final. I si la casa em va posar a mi al capdavant del projecte és perquè li volen donar un gir esportiu al programa. Ona FM és una emissora d’esports i això és el que la casa vol potenciar. Això NO vol dir que no li haguem de fotre canya al catxondeo. Ja us vaig comentar que, per mi, rigor i humor poden anar agafats de la mà. Potser m’equivoco. Però, de moment, ho veig així. I ja sé que hem de millorar en aquest aspecte.

Sé que molts hauríeu preferit que es canviés el nom del programa i, si us sóc sincer, a mi també m’hauria agradat. Però l’empresa va decidir mantenir-lo seguint criteris teòrics que segueixen totes les emissores del món, no només la nostra. Tots els canvis són traumàtics i com menys traumàtic el puguis fer, millor per tothom. Però, torno a insistir, aquesta opinió que molts m’heu fet arribar, ja la vaig plantejar en el seu dia.

Molts trobeu a faltar humor. En alguns aspectes teniu raó. I us demano temps perquè l’equip s’ha d’anar consolidant. Nosaltres ens hem d’anar acostumant al nou espai i vosaltres, també, us heu d’acostumar a nosaltres. Ja sé que no teniu perquè donar-nos temps. Ja sé que som nosaltres els que estem al vostre servei. Però si feu una reflexió senzilla us adonareu que Roma no es va construir en dos dies. Sé que estàveu acostumats a una manera de fer però tot canvi té coses positives i negatives.

Dit això, torno a recalcar que el Fora de Joc ha de ser, per sobre de tot, un programa d’esports i, per no enganyar-nos, del Barça. Vull que tots passem una bona estona de ràdio però vull, també, que al programa expliquem coses que valguin la pena. Al final, un periodista és una persona que explica històries, a poder ser que siguin veritat… ; ) ja m’enteneu…

Portem tres setmanes en antena i, sincerament, crec que en menys d’un mes hem avançat força. Ja sé que ens queda molt per fer. Sé que el programa ha d’acabar de definir-se. Hem d’agafar més ritme, alguns han de trobar més el seu rol, hem de treure nous personatges, hem de portar grans protagonistes, hem d’explicar grans notícies,.. En tot això estem treballant. Tinc uns companys que, de veritat, estimen la seva feina i es preocupen molt pel que han de fer. Sé que hem de polir molts detalls. Ho dic obertament, a mi també hi ha aspectes que em “xirrien”. Seria un fals si us digués que ho veig tot perfecte. Estem en camí de trobar la nostra personalitat. Però això és una feina del dia a dia. Mica en mica es fa camí.

Estic convençut que hi ha un espai per un programa de futbol, d’informació i d’humor al matí. Estic convençut que es poden barrejar les notícies i el “catxondeo”. Estic segur que en cinc hores hi caben tertúlies de professionals i tertúlies d’aficionats i que en cinc hores hi caben coses serioses i coses més divertides. Temps al temps.

Sé que, potser, no calia haver escrit aquesta reflexió però m’ha sortit així i així ho he fet. No sé si em beneficiarà o em perjudicarà haver-ho escrit. Però sentia que m’havia de dirigir, especialment, a alguns de vosaltres.

Hi ha molta gent contenta amb el programa però, també, és cert que hi ha oients que trobeu a faltar el tarannà del Fora de Joc anterior. I no vull despreciar ni oblidar a ningú.

En fi, si teniu qualsevol cosa a dir-me, ja sabeu on trobar-me. De veritat, tots els comentaris són benvinguts. Ja siguin bons o dolents. Ara, cabrons, si heu de fer crítiques que tinguin algun fonament, macho… Jajaja! Vosaltres mateixos.

Us envio un abrazo!

Hola a tothom. Encara amb jet lag i encara de vacances, us escric aquestes línies per explicar alguns detalls del nou programa que faré la propera temporada. Ona FM ha fet oficials els canvis a la programació i haureu vist que dirigiré el Fora de Joc. Això vol dir que deixo la segona edició de La Graderia.

En primer lloc, vull donar les gràcies a tots els que m’heu fet confiança en aquesta etapa. Conduir un programa històric com La Graderia era un repte de responsabilitat per mi i m’ha ajudat a formar-me com a periodista. Encara ho estic fent. Sincerament, no veia gaire clar acceptar presentar-la perquè amb el Dani Senabre, ja sabeu, que havia treballat de manera magnífica. A més a més, sempre m’ha agradat més estar al peu de la notícia que tancat en un estudi. Però, els meus caps a la ràdio em van convéncer de que el millor per tots era que presentés La Graderia i els estic agraït. M’han donat llibertat per fer el programa que volia, molta més de la que hauria tingut en altres emissores, i això, com a periodista, és un orgull. Afortunadament, hi ha molts oients que m’heu donat mostres de suport i això em reconforta. També hi ha oients que m’heu criticat alguns aspectes i ho agraeixo perquè és la manera de poder millorar. Ha estat un orgull dirigir La Graderia i contribuir a que hagi anat creixent. Segur que ho continuarà fent amb el Miquel Agut.

A partir del 22 d’agost passaré a dirigir i presentar el Fora de Joc. El programa no canviarà d’horari ni de nom però sí que serà diferent del que era fins ara. Els meus companys a la ràdio, liderats pel Xavi Rodríguez, han fet una feina extraordinària i han deixat el llistó molt alt. Però, a la ràdio, hi ha etapes que es tanquen perquè se n’obrin altres. I això és el que passa amb el Fora de Joc. Aspiro a mantenir els aspectes que han fet gran el programa. El Fora de Joc continuarà parlant com la gent del carrer, matindrà el seu punt canalla i desenfadat i intentarà fer riure als oients. Mantindrem alguns col·laboradors que hi ha hagut fins ara i n’afegirem d’altres que aportaran coses noves. D’això es tracta. Hem d’anar-nos renovant per no avorrir-vos.

El Fora de Joc tindrà un gir esportiu. Seran cinc hores d’esport total, òbviament, centrades en el futbol i, més concretament, en el Barça. La intenció és que el nou Fora de Joc parli molt més d’esport del que s’ha fet fins ara. Insisteixo, al Fora de Joc aspirem a continuar fent riure a la gent com els meus companys han fet fins ara, però, aspirem, també, a ser una referència en notícies i entrevistes a personatges rellevants. Sempre he defensat que el rigor i el catxondeo no estan renyits. L’esport és un espectacle i els periodistes hem de contribuir al xou. Això sí, sempre, amb la rigurositat que mereixen les coses serioses.

El nou Fora de Joc tindrà imitacions, gags, es faran bromes, putades, s’interactuarà amb vosaltres (per mi això és el més important), es mantindrà la tertúlia que es feia fins ara però se n’afegirà una altra amb periodistes, es faran noves seccions, s’incorporaran notícies, s’explicaran exclusives, s’entrevistarà a personatges rellevants,… en definitiva, es barrejarà informació amb humor amb l’objectiu de que passeu cinc hores divertides de ràdio però que, a la vegada, us quedeu amb la sensació que al Fora de Joc esteu més informats que a la resta de programes.

Poc a poc anireu coneixent més detalls d’aquesta nova aventura. Ja he dit que alguns dels integrants de l’antic Fora de Joc col·laboraran en el nou programa però afegirem unes quantes incorporacions. Prefereixo no donar els noms ara perquè hi ha fitxatges que encara no estan tancats. Insisteixo, els noms els anireu coneixent en les properes setmanes.

El nou Fora de Joc començarà a emetre’s a partir del 22 d’agost i espero que ens feu confiança. Espero que entengueu els canvis i que ens feu costat per millorar. Desitjo molta sort al Xavi Rodríguez i el seu equip en la nova etapa. Desitjo molta sort al Miquel Agut en la nova etapa al capdavant de La Graderia així com a la resta dels meus companys de la ràdio. I torno a donar les gràcies a tots els que han confiat en mi per fer-me seguir progressant en una ràdio que és casa meva. De vegades, també, va bé recalcar-ho.

Si teniu qualsevol suggerència o qualsevol dubte me’l podeu fer arribar a través d’aquest blog, del meu facebook, del twitter o del meu correu personal que és siquedemian@hotmail.com Agrairé qualsevol observació i la llegiré amb deteniment. Ho prometo.

Una abraçada a tots!

PD: Si alguno de vosotros no entiende el catalán y quiere que le traduzca alguna cosa, que me lo haga saber y repito la nota en castellano sin ningún problema. Gracias!

Con Bojan Krkic, Guardiola ha ensuciado el diamante en lugar de pulirlo

Más de 800 goles en siete temporadas en el fútbol base y 42 tantos en cuatro años con el primer equipo. Algunos muy importantes para conseguir tres Ligas y dos Champions, entre muchos otros títulos. Todo esto con sólo 20 años. Bojan Krkic no es ni el más alto, ni el más fuerte, ni el más rápido, ni el más técnico. Pero tiene gol. Como Raúl. Y el gol es lo que se paga más caro en el fútbol. Bojan ha crecido gracias a una pillería innata que le hace vivir como nadie al borde del fuera de juego. Como Inzaghi. Es un goleador y su hábitat es el área aunque se ha esforzado en aprender a jugar más lejos. Y lo ha hecho sin continuidad porque le han rapiñado los minutos. La gestión de Guardiola con Bojan es, como mínimo, discutible. El entrenador no ha sido ni justo ni claro con el jugador. Sus razones tendrá pero lo que es incuestionable es que, con Bojan, se encontró un diamante y ha contribuido a ensuciarlo en lugar de pulirlo. Guardiola no ha sabido aprovechar las grandes cualidades del chico. Nunca le ha transmitido confianza aunque se lo había prometido. Lo hizo después de que le sacara de un apuro cuando se quiso cargar a Ibrahimovic. Pero no lo cumplió. Y, además, no ha cuidado la simbología. Le prometió algún minuto en Wembley pero lo dejó en el banquillo para que Afellay jugara unos segundos. Tampoco le había dado ni bola en Roma. O, por poner otro ejemplo, lo mandó a la grada el día de la Liga del Levante. Hay más. Y son gestos que refuerzan la idea de que Guardiola no confía en Bojan aunque nunca se lo haya dicho a la cara. Seguramente, ya le iba bien tenerlo en el equipo porque nunca le ha dado problemas. Pero, un gesto vale más que mil palabras. Roma y Luis Enrique le esperan. ¿Para volver?

*A continuación os dejo el artículo que he escrito hoy para el Sport. Sale en página 13.

“El único sitio donde se encuentra antes el éxito que el fracaso es en el diccionario. El trabajo es la clave”

De entrada, comparar al Barça con Rafa Nadal, madridista confeso, puede parecer un sacrilegio. Pero, despojados de la pasión por los colores, sus éxitos guardan ciertos paralelismos. Ambos son grandes ejemplos para el deporte por sus victorias pero, sobre todo, por cómo han llegado a conseguirlas. Cuando eres espejo de mucha gente, el “cómo” es tan importante como el “qué”. Todos los deportes tienen cosas en común: el espíritu competitivo, el valor del sacrificio, el respeto por el adversario,… Estos aspectos, lejos de perderse, deben fomentarse. Así no se olvidará el romanticismo deportivo. El espíritu olímpico. No se puede alimentar el “todo vale”. El deporte es negocio pero, para la gente, es espectáculo y un espejo donde mirarse. Los grandes campeones se recuerdan por sus títulos pero, también, por la imagen que dejaron al conseguirlos. Y la grandeza se demuestra en las victorias pero, también, en las derrotas. El Barça y Nadal han sido ejemplos de esto. Han felicitado a sus rivales en las derrotas y han trabajado para pulir sus errores. Habiéndolo ganado todo, han sabido seguir aprendiendo. Han luchado contra el ruido mediático que se mal acostumbra rápido a las victorias. Han sido fuertes, mentalmente, para superar la exigencia. Y han demostrado que sus éxitos, por admirables que sean, no les nublan la vista ni les hacen creer superiores. Al final, no son salvadores de nada sinó simples privilegiados con un talento bien reconocido. Ahí está su gran valor. El Barça y Nadal pasarán a la historia por haberlo ganado todo. Pero, sobre todo, por haber sido, y siguen siendo, ejemplo de constancia y sacrificio. Porque el único sitio donde llega antes el éxito que el trabajo es en el diccionario.